L’esforç bon aliat de la Intel·ligència

Deia Conrat Blanc l’escalador que va assolir el cim de l’Everest, repte difícil,  en l’expedició del 1982, que  tots tenim un CIM personal, però -afirmava-, pocs hi arriben perquè pocs  s’entrenen prou, pocs s’esforcen prou , pocs tenen aquesta   tenacitat  i autoexigència per esbrinar i escalar fins al seu CIM de capacitats i de rendiments possibles.

Voldria remarcar la importància de l’esforç i la tenacitat en mantenir-lo com  aliat de la intel·ligència: la provoca i la fa operativa,  activa l’atenció, la concentració, la curiositat i inclús l’experimentació buscant resoldre problemes o dificultats.

L’esforç busca com recompensa aconseguir allò que pretén. Quan és persistent, que és quan aconsegueix els resultats desitjats, pot crear les condicions que permeten optimitzar els diferents components de la intel·ligència. No sempre tenim tot el seu valor suficientment desenvolupat.

Sortosament  l’esforç  està a l’abast de tothom, no costa diners, ni va lligat a cap altra exigència que no sigui la  disciplina i la força de voluntat.  De vegades no es prou valorat com un dels millors propiciadors del rendiment en molts diversos camps.

L’èxit en la utilització d’aquests recursos no és fàcil, sovint manca motivació i consciència dels eu valor, entre d’altres coses perquè els resultats que es pretenen aconseguir, no són immediats, requereixen temps i persistència i això, quan no hi ha un bon sentit de responsabilitat i un grau important d’autoconfiança, costa de mantenir.

Potser, hauríem de pensar com estimular aquest gran recurs de l’esforç persistent.

Per aquest motiu, voldríem donar algunes indicacions per reforçar la pràctica d’aquest recurs.

Ens centrarem en els nens/es, perquè la seva evolució positiva va molt associada a la capacitat d’esforç sostingut.

D’entrada, hauríem de fer fora els seus principals enemics: la mandra, una baixa autoestima, feblesa emocional. En  aquest últim supòsit, quan es retarda l’assoliment de l’objectiu o quan malgrat tot, es produeix algun fracàs parcial o algun error, en comptes de persistir per superar precisament les conseqüències que això suposa, tiren la tovallola i abandonen la lluita.

Agafant com a grup de reflexió nens, aquests han de descobrir el valor de l’esforç intencionat.

Un altre aspecte que  no ajuda, és tirar mà del sermoneig negatiu: no t’esforces prou”, “ets un gandul”, “de seguida et rendeixes”” , “així fracassaràs”.

El que cal és un  enfocament positiu.

1r: Reforçar l’autoestima valorant la capacitat d’esforç en allò que el motiva. Per exemple, el joc. En aquest cas, s’esforça per guanyar i aquest desig fa què hi apliqui tota la seva capacitat de concentració i d’esforç fins a assolir el que pretén guanyar.

2n: Observar altres comportaments no lúdics en els que també li és fàcil esforçar-se, valorar-ho com un bon hàbit.

3r: Conscienciar-lo que els bons resultats en els seus  estudis, dependran en bona part en  l’esforç persistent que sigui capaç de mantenir associat a l’atenció a classe, prendre bé els apunts quan calgui i fer les pràctiques que cada assignatura o cada tema requereixi.

Els pares haurien de fer un seguiment d’aquesta actitud, anar-la reforçant amb freqüència, valorant la seva capacitat d’autoexigència i de responsabilitat.

En el cas que suspengui, mostrar comprensió si s’ha esforçat adequadament, i demostrar-li confiança en que se’n acabarà sortint perquè és capaç i intel·ligent. Ajudar-lo a analitzar les causes del fracàs i conjuntament fer un pla de superació. Si necessita ajuda puntual, proporcionar-li.

Poc a poc podran crear l’hàbit de l’esforç, com un comportament positiu rutinitzat, per tant incorporat a la manera d’actuar davant de les situacions i reptes que hagin d’afrontar. És una bona manera d’aconseguir més quantitat d’èxits.

Jordi Balcells, Director d’Aula Actual