Grans reptes, grans decisions

Vagi en primer lloc una felicitació cordial al ex batlle de Terrassa, Jordi Ballart per la seva mostra de coherència i valentia entre les paraules i els fets. Ha estat, al meu entendre, un  Batlle, que ha fet de la senzillesa i proximitat als ciutadans un dels  pilars de la seva gestió.  Segueix sent un capital polític. Jordi, implica’t allà a on sàpiguen  valorar les teves idees.

Dit això,  vull fer una reflexió sobre el que està passant a Catalunya actualment.

S’ha parlat sempre del problema català però,  crec que és Espanya la que té el problema més gran.  Tenim un deute exterior galopant, el 100 % del PIB.

Espanya,  ara mateix,  tindria moltes dificultats per fer front a aquest problema sense Catalunya. La situació esdevindria  dramàtica si el Banc Central Europeu canviés l’actual política de contenció d’interessos. Sense les nostres aportacions Espanya podria fer fallida amb conseqüències negatives greus en molts àmbits.

I això, ho sap el Govern Central i ho sap Europa que se sent presonera d’aquest risc.

D’aquí que la independència és una amenaça greu i cap país  s’apunta donar-hi suport.

Llàstima que,  els governs del PP. especialment, amb una visió centralista, i des d’una actitud prepotent, no han sabut  crear sinergies de cooperació positiva entre Catalunya i Espanya. Valgui dir,  que potser,  nosaltres tampoc.

Els fets evidencien, pel que fa a ells,  que  han mantingut una valoració molt poc intel·ligent dels actius  que aportem: lideratge de l’economia productiva, lideratge en desenvolupament global, en cultura, en recerca, fortalesa en  tecnologia i en innovació. També en mentalitat acollidora, en defensa dels drets amb actitud  pacífica. N’hem donat mostres enfront de l’agressivitat, venjativa,  de comportaments d’odi no dissimulat per part de certs grups,  de  transferència de problemes polítics a la justícia que activa l’empresonament de  líders i polítics defensors de l’independentisme.

Quin error de càlcul !!!.

Per cert, sorprèn tanta  pressa en empresonar persones pacífiques per raons polítiques, mentre corruptes com el cunyat del Rei, Bárcenas, la trama Gurtel i altres, segueixen tranquil·lament  al carrer en llarga espera de  condemna.

S’han proferit frases insultants vehiculades per l’odi,  en el fons,  per sentiments d’impotència. Les ha acompanyat  una determinada  premsa espanyola que omple pàgines alimentant  mentides, exageracions i sentiments contra Catalunya, donant una imatge falsa de la realitat de convivència que vivim , definint   una Catalunya irreal que no existeix tal com la pinten. Potser hi ha enveja de les nostres fortaleses.?, molesta que nosaltres en siguem importants  generadors? Una pena perquè la unió fa la força.

La Psicologia conductista ens diu que per reconduir una situació que no ens agrada hi ha el recurs del reforç anomenat  positiu: comprensió, negociació, creació de sinergies positives… Aquest reforç esdevé més efectiu i pot resoldre  el conflicte. Però quan s’aplica el negatiu, el que fa és tapar el problema sense eliminar-lo,  l’ajorna en el temps i pot rebrotar amb més força , perquè dels fracassos s’aprèn i en poden quedar ressentiments.

Feta aquesta reflexió, no podem oblidar els erros dels nostres governants a Catalunya. Com han dit ja altres, han exhibit candidesa, manca de visió, manca de realisme, nascut segurament  d’un idealisme carregat de pressa i d’emoció. Calcular bé els “tempus” és important. Els objectius perquè tinguin èxit requereixen temps propicis. La paciència n’és una bona aliada.

Alhora, l’emoció genera energia reactiva sense  control  racional. Diuen experts com Daniel  Kahneman o  John Davinson, entre d’altres,  que la majoria de decisions les prenem des del nostre cervell emocional, però com que les emocions  no són objectives, hi hem de posar la contenció analítica, per evitar  desbordaments que després dificulten la reconducció de comportaments, especialment  quan es traslladen a multituds heterogènies.

Recordo a una gran experta en estratègies empresarials, que serien aplicables a estratègies polítiques. Em refereixo a Mirta Casanovas, cubana, Professora de l’Euncet en la meva època, després d’una llarga estada seva a EE.UU. Era Presidenta Mundial de Dones Empresàries. Ella deia que quan es defineix una estratègia complexa,  cal també dibuixar possibles escenaris  que condicionaran el seu desenvolupament. És precís, comentava, buscar  la manera d’afrontar aquests escenaris i només quan el pitjor de tots té una resposta, es pot implementar l’estratègia. Sembla que aquí no ho hem fet.

Com ja he dit, dels erros s’aprèn.  Ens esperen grans reptes. Mirem de prendre decisions amb intel·ligència. Un escenari immediatament futur, podria ser explorar més   allò que ens uneix que el que ens separa., recuperar la confiança dels actors econòmics, crear ponts, no barreres, obrir les portes de les presons  i iniciar un diàleg negociador  que  ens tracti amb més justícia.

 Jordi Balcells, Psicòleg i pedagog.