Vagi en primer lloc una felicitació cordial al ex batlle de Terrassa, Jordi Ballart per la seva mostra de coherència i valentia entre les paraules i els fets. Ha estat, al meu entendre, un  Batlle, que ha fet de la senzillesa i proximitat als ciutadans un dels  pilars de la seva gestió.  Segueix sent un capital polític. Jordi, implica’t allà a on sàpiguen  valorar les teves idees.

Dit això,  vull fer una reflexió sobre el que està passant a Catalunya actualment.

S’ha parlat sempre del problema català però,  crec que és Espanya la que té el problema més gran.  Tenim un deute exterior galopant, el 100 % del PIB.

Espanya,  ara mateix,  tindria moltes dificultats per fer front a aquest problema sense Catalunya. La situació esdevindria  dramàtica si el Banc Central Europeu canviés l’actual política de contenció d’interessos. Sense les nostres aportacions Espanya podria fer fallida amb conseqüències negatives greus en molts àmbits.

I això, ho sap el Govern Central i ho sap Europa que se sent presonera d’aquest risc.

D’aquí que la independència és una amenaça greu i cap país  s’apunta donar-hi suport.

Llàstima que,  els governs del PP. especialment, amb una visió centralista, i des d’una actitud prepotent, no han sabut  crear sinergies de cooperació positiva entre Catalunya i Espanya. Valgui dir,  que potser,  nosaltres tampoc.

Els fets evidencien, pel que fa a ells,  que  han mantingut una valoració molt poc intel·ligent dels actius  que aportem: lideratge de l’economia productiva, lideratge en desenvolupament global, en cultura, en recerca, fortalesa en  tecnologia i en innovació. També en mentalitat acollidora, en defensa dels drets amb actitud  pacífica. N’hem donat mostres enfront de l’agressivitat, venjativa,  de comportaments d’odi no dissimulat per part de certs grups,  de  transferència de problemes polítics a la justícia que activa l’empresonament de  líders i polítics defensors de l’independentisme.

Quin error de càlcul !!!.

Per cert, sorprèn tanta  pressa en empresonar persones pacífiques per raons polítiques, mentre corruptes com el cunyat del Rei, Bárcenas, la trama Gurtel i altres, segueixen tranquil·lament  al carrer en llarga espera de  condemna.

S’han proferit frases insultants vehiculades per l’odi,  en el fons,  per sentiments d’impotència. Les ha acompanyat  una determinada  premsa espanyola que omple pàgines alimentant  mentides, exageracions i sentiments contra Catalunya, donant una imatge falsa de la realitat de convivència que vivim , definint   una Catalunya irreal que no existeix tal com la pinten. Potser hi ha enveja de les nostres fortaleses.?, molesta que nosaltres en siguem importants  generadors? Una pena perquè la unió fa la força.

La Psicologia conductista ens diu que per reconduir una situació que no ens agrada hi ha el recurs del reforç anomenat  positiu: comprensió, negociació, creació de sinergies positives… Aquest reforç esdevé més efectiu i pot resoldre  el conflicte. Però quan s’aplica el negatiu, el que fa és tapar el problema sense eliminar-lo,  l’ajorna en el temps i pot rebrotar amb més força , perquè dels fracassos s’aprèn i en poden quedar ressentiments.

Feta aquesta reflexió, no podem oblidar els erros dels nostres governants a Catalunya. Com han dit ja altres, han exhibit candidesa, manca de visió, manca de realisme, nascut segurament  d’un idealisme carregat de pressa i d’emoció. Calcular bé els “tempus” és important. Els objectius perquè tinguin èxit requereixen temps propicis. La paciència n’és una bona aliada.

Alhora, l’emoció genera energia reactiva sense  control  racional. Diuen experts com Daniel  Kahneman o  John Davinson, entre d’altres,  que la majoria de decisions les prenem des del nostre cervell emocional, però com que les emocions  no són objectives, hi hem de posar la contenció analítica, per evitar  desbordaments que després dificulten la reconducció de comportaments, especialment  quan es traslladen a multituds heterogènies.

Recordo a una gran experta en estratègies empresarials, que serien aplicables a estratègies polítiques. Em refereixo a Mirta Casanovas, cubana, Professora de l’Euncet en la meva època, després d’una llarga estada seva a EE.UU. Era Presidenta Mundial de Dones Empresàries. Ella deia que quan es defineix una estratègia complexa,  cal també dibuixar possibles escenaris  que condicionaran el seu desenvolupament. És precís, comentava, buscar  la manera d’afrontar aquests escenaris i només quan el pitjor de tots té una resposta, es pot implementar l’estratègia. Sembla que aquí no ho hem fet.

Com ja he dit, dels erros s’aprèn.  Ens esperen grans reptes. Mirem de prendre decisions amb intel·ligència. Un escenari immediatament futur, podria ser explorar més   allò que ens uneix que el que ens separa., recuperar la confiança dels actors econòmics, crear ponts, no barreres, obrir les portes de les presons  i iniciar un diàleg negociador  que  ens tracti amb més justícia.

 Jordi Balcells, Psicòleg i pedagog.

Una reflexió sobre els atacs terroristes de Barcelona i Cambrils

Els terribles fets terroristes, que tenyiren de sang de persones innocents les Rambles de Barcelona i el mateix dia el passeig marítim de Cambrils,  han immortalitzat tristament i dramàticament la tarda del dia 17 d’agost.

Caldria afegir-hi l’assassinat d’un jove de Vilafranca del Penedès a la Diagonal a mans d’un dels terroristes que va utilitzar el seu vehicle per intentar escapar.

L’Equip de l’Aula Actual volem expressar el nostre sentiment de solidaritat i reconeixement de valor, a tots aquells que aquest dia s’entregaren amb valentia i coratge a ajudar als ferits, a dignificar l’estat físic de les víctimes mortals, a  acollir als vianants que en situació de xoc, buscaven refugi en els  comerços de la zona fugint de  l’escenari de l’atropellament mortal perpetrat per la furgoneta blanca.

Volem tenir un especial reconeixement als  serveis  policials i d’emergències per l’assistència, la valentia i la intel·ligència en gestionar aquesta barbàrie més enllà de l’acte de servei.

Realment no hi ha res més vil, inhumà i indignant que matar a persones innocents considera-t’ho un  acte de valentia i d’heroïcitat.

Però aquesta vegada dissortadament ningú va poder evitar-ho.

Lamentablement i  sense oblidar les causes que alimenten el terrorisme,  aquests individus fanàtics han aconseguit estendre un dolor irreparable en molts casos. Abans altres ho feren a París, a Niça, Berlín, Londres, Brussel·les i altres països.

Però aquests fets, encara que sigui molt trist, també fan emergir un altre tipus de persones connectades amb la vida, riques en generositat, en capacitat de crear entorns de pau, persones com les que sortiren al carrer el mateix dia,  dient “NO TINC POR” que vol dir no deixarem que la por ens atordeixi i ens trenqui els nostres hàbits i projectes, hem decidit tirar endavant i desafiar  el risc,  agafats a la força de voler seguir vivint en pau, malgrat els desafiaments.

Magnífica i plena de tendresa i amor,  va ser la reacció del pare del nen de Rubí, la petita víctima  de l’atemptat, que va voler transformar el dolor i la desesperació per la tragèdia de la terrible pèrdua, en un dol positiu, donant a la mort  del seu fill la simbologia d’un raig de llum i d’amor, de vetllar i protegir, des del  cel  dels innocents, als que treballaven per  apaivagar el malson que Barcelona i Cambrils havien patit.

Colpidora  també va ser   la veu emocionada i trencada de la germana d’un dels terroristes abatuts, condemnant amb plors i abatiment (havia de ser dur per ella donada la proximitat afectiva d’un dels culpables, morts per la policia) els fets injustificables  de Barcelona i Cambrils, desmarcant-ne  la ideologia de l’islam que ella defensava com ideologia de pau.

Una imatge de rebuig i de testimoniatge d’una Barcelona pacífica, lluitadora, cosmopolita i, com deia l’Alcaldessa, oberta al món, va ser la manifestació del dissabte amb la presència de 500.000 persones tot i ser època de vacances, fent homenatge als herois de la tragèdia: cossos policials, sanitaris i professionals diversos  que exemplificaren la seva professió amb una gran dignitat i competència.

En aquesta manifestació hi sobraren al meu entendre, pancartes, banderes espanyoles i estelades  volen capitalitzar políticament l’acte. No era el moment, ni la circumstància.

Si en canvi considerem  reivindicable la petició que  els mossos d’esquadra tinguin accés a la informació internacional que facilita la Interpol. I més sabent que Barcelona és una de les ciutats  de l’estat espanyol que més jihadistes  intenten fer-hi estada. El que representa  un risc greu i ja ho hem constatat.

Per altra banda, la policia catalana ha demostrat una alta capacitat operativa, molt ben reconeguda per la ciutadania a

mb els constants aplaudiments i amb els seus  vehicles plens de flors el dia de la manifestació.

Ara, però, superant el dramatisme viscut,  pensem que l’accent cal posar-lo en la prevenció i aquí  el món educatiu, especialment des de l’inici de l’ ESO i també en nivells superiors, hi tenen  un paper molt important.

Vivim en un món  de grans riscos on,  malgrat  els mecanismes de control,  la capacitat devastadora  del terrorisme no té  límits. La CIA ja ha advertit que el terrorisme té múltiples recursos per atemptar i que en els pròxims anys s’incrementaran els atacs terroristes. Adverteix  també que Barcelona  i altres ciutats europees seguiran sent  objectius.

Això no pot ser només un advertiment pels cossos policials, hem de contemplar escenaris més amplis, constatem que està en construcció un futur imprevisible amb influències que ara no podem imaginar, vivim  una dinàmica social cada vegada més  heterogènia,  teixida amb persones d’ideologies molt diverses, algunes clarament creades per la confrontació  i la desestabilització, nuclis  d’influència amb interessos contraposats i de vegades hostil.

Abunden també cada vegada més, conseqüència de la crisi i altres causes,  ciutadans amb necessitats bàsiques no resoltes,  insatisfets i  decebuts de la resposta passiva del seu entorn. Persones, totes elles, en situació de vulnerabilitat conductual.

Enfront de tot això es mouen a l’ombra grups fanàtics  amb objectius destructius i amb capacitat de manipulació mental. Saben com seduir, quins missatges poden utilitzar per captar addictes i fer-los aptes per matar.

I si ho volem veure amb més amplitud ,  a més d’aquests riscos, certament preocupants, evolucionem cap a una estructura  social inestable, molt competitiva, amb un horitzó  imprevisible  que fa difícil crear sistemes de protecció i d’auto  protecció. Cap entorn té plenes garanties de seguretat

Per disminuir  riscos, per aprofitar les òbvies oportunitats que també contempla el sistema social  i crear uns àmbits de convivència en pau i amb objectius de prosperitat i felicitat, l’eina més potent,  com ja  hem esmentat, és l’educació.

I sense obviar  l’acció familiar d’enfortiment emocional, amb tot el contingut afectiu, inculcació de valors i reforç de l’autoestima.

Necessitem uns continguts educatius que compaginin, ho hem dit altres vegades, el saber,  creant  situacions d’aprovisionament de coneixements amb  saber ser, obrint portes a la qualitat humana i al compromís social. Crec que hem d’estar orgullosos  del que  es fa en aquest àmbit, amb l’evidència de comportaments de suport, de solidaritat, d’ajut  desinteressat que la ciutadania ha demostrat. Això són valors ben apresos. I respon a una bona feina educativa i també dins de l’àmbit familiar.

Però l’educació ha de ser  creativa en positiu,  i davant de certes circumstàncies i fets, hem de ser humils i  ens hem  de qüestionar si el que fem és suficient.

Per exemple, en  el context educatiu,  ajudaria al pensament positiu propiciar  debats sobre  problemàtiques que han  d’afrontar els alumnes, simulació de situacions que permetin avaluar les diverses maneres  d’afrontar-les  i analitzar-ho conjuntament, descobrir  la intencionalitat amagada i manipuladora de certs missatges que circulen per internet i que esdevenen una amenaça, veure com els impacte, com hi reaccionen.   Utilitzar  jocs simbòlics,  que des legitimin l’agressivitat negativa, l’assetjament, i altres que valorin posicions  positives.

Creiem que és importantíssim  fer un treball de des condicionament mental d’emocions negatives,  reforçar actituds socials obertes i solidàries, observar  i treballar  comportaments obsessius, l’agressivitat en les relacions amb altres, atenció a desmantellar conductes d’assetjament, maneres d’opinar  que trasllueixen un fons ideològic preocupant, etc.

El  nostre professorat,  té a l’abast de la seva capacitat  pedagògica, informació i recursos per a  generar dinàmiques que enforteixin els processos de creixement personal, no només professional.

Volem dir que en general pensem que fan una bona feina dins dels mitjans que tenen,   ho constatem en els instituts amb els quals col·laborem,  recentment hi ha magnífiques experiències innovadores. Només que no podem  quedar-nos aquí, hem de fer constantment camí cap endavant al pas dels nous temps.

Val a dir també que,  com societat civil compromesa amb els mateixos objectius no  hem de deixar sols als experts, hi ha molt camí per recorrer. Ho hem constatat. Hi ha potencial  humà i seria interessant que creixessin iniciatives de suport a grups en precarietat,   hem de propiciar activitats formatives, també  debat sobre la problemàtica que vivim i les seves causes.  Crear xarxes de suport mutu  complementant-les  amb projectes socials,  cooperatius, que  serveixin per activar-nos i fer-nos  sentir que ningú podrà vèncer el nostre propòsit de crear valor i vida.

Nosaltres, des de l’Aula Actual  de la CONFAVC, mirem de col·laborar en àmbits diversos seguint aquests criteris.

Jordi Balcells Gene, Director de l’Aula Actual