Les vacances nadalenques, el reinici del curs escolar, són bons moments per a fer una mirada analítica sobre els processos educatius que es viuen a l’escola.
Aquesta reflexió voldria fer-la, essencialment, sobre l’educació primària, ja que, com diu el neuro-científic Joaquim Fusté, és en aquesta etapa quan es creen les estructures mentals bàsiques que orientaran el desenvolupament ple de la nostra capacitat de pensar i de decidir.
En aquest sentit esdevé preocupant el que també constata la Dra. Anna Sans, neuròloga infantil, especialitzada en l’anàlisi de trastorns d’aprenentatge. Ella, esmenta que cada dia veu nens afectats per alguna dificultat d’aprenentatge que segons ella, no s’estan atenent adequadament a l’escola. El 25 % d’alumnes afronten algun d’aquests trastorns.
Això preocupa perquè aquests nens esdevindran un dia joves i adults, I com afrontaran el seu projecte de vida? Com encararan els reptes d’una societat altament competitiva si els acompanya una inadaptació permanent que ningú els ha ajudat a superar o a compensar?. Cal l’escola inclusiva a Catalunya.
I hi ha un altre greu problema que s’incrementa en % cada any i que és crític per construir una bona identitat personal i un projecte de vida positiu, i que, en massa casos tampoc té una bona gestió pedagògica. Em refereixo als problemes d’assetjament escolar, que ja es fa present en nens dels primers cursos de primària.
Aquest és un problema que genera molta ansietat, que sovint se somatitza, que els nens o nenes afectats el viuen impotents per a fer-hi front i si ningú ho intenta resoldre, si ningú neutralitza els impactes que els afebleixen, si no hi ha un bon educador competent que obre un vincle acollidor i càlid, que sap crear situacions i experiències que ajuden a emergir els punts de valor, ofegats per l’assetjament i els fa públics amb decisió i mira de reforçar-los amb la seva orientació i encoratjament, si no es produeixen aquestes dinàmiques educatives, els alumnes que en són víctimas queden col·lapsats i amb poca capacitat d’aprenentatge.
Cal tenir molt en compte en aquest procés d’encarament del problema la dimensió emocional que hi intervé.
Ens diu Enry Wallon, un estudiós francès de la intel·ligència humana, que la formació del pensament (diguem-ne intel·ligència), exigeix necessàriament la contribució de les emocions i aquestes es desenvolupen mitjançant la interacció amb els altres. Com pot doncs enfortir la salut emocional i per tant la capacitat cognitiva un nen que està afectat per una relació que el minimitza, que el desqualifica?. Aquí també es donen actuacions incompetents per part de determinats mestres. Segurament perquè no s’han capacitar per a gestionar aquest tipus de conflictes, no demanen consell a experts i actuen subjectivament des de la ignorància tècnica i pedagògica. Són els peons rutinaris del sistema educatiu, antiquat que encara tenim i mereixen targeta roja directa pel mal que fan amb les seves actuacions incompetents.
Buscant un enfocament saludable, no hem d’oblidar, com ja hem assenyalat, que en aquesta etapa bàsica, és important la connexió emocional que els mestres creen. Si l’alumne amb dificultats, capta que se sent ajudat pel seu professor o professora, la seva capacitat de resposta es multiplica, el seu potencial d’aprenentatge flueix amb força, i molts fracassos que es produeixen per manca d’aquest context poden desaparèixer o perdre força.
Alguna experiència que ha donat certs bons resultats ha estat la creació de “nens tutors”. Són alumnes de 2/3 cursos superiors que fan un acompanyament de suport a alumnes de nivells inferiors. En el context que ens ocupa, es tracta de posar com a “tutor” del nen assetjat a un noi amb una personalitat de cert lideratge, capaç de fer intervencions positives, degudament orientat, davant situacions-problemàtiques d’aquesta índole. Això fa que la “víctima” dels menyspreus, se senti menys vulnerable davant de l’assetjador i es poden produir reaccions de desactivació dels comportaments d’assetjament.
Una altra pot ser convertir els actes d’aquest tipus com matèria de debat a classe, analitzant els factors que els activen i desqualificant radicalment com una covardia encoberta d’un aparent poder, tota iniciativa de fer mal a un company.
Valorar en canvi com un indicador de fortalesa mental, la bona camaraderia, i el bon clima global a classe.
També es podrien fer una mena “d’olimpíades” de la relació constructiva valorant la companyonia, l’ajut i la cooperació, i penalitzant l’agressivitat contra un altre dins i fora de classe.
També l’assetjador necessita suport. És un noi amb problemes i amb un fals concepte del qual significa ser líder i valent. Aquest ha de prendre consciència de la feblesa inconscient que projecta amb la seva provocació agressiva. Algú l’ha de conscienciar que la seva acció el portarà a ser penalitzat, quan sigui més gran per la majoria d’altres persones que no voldran compartir amistat amb un noi agressiu que basa les seves qualitats a destruir a altres. Només el vindran els febles que se situaran sota d’ell, però en realitat estarà sol. En el món del treball acabarà sent, si no canvia, una persona amb dificultats de relació, i la relació en el món de l’empresa és vital.
En tot aquest escenari d’actuacions conflictives, no podem oblidar el paper transcendental dels pares i de l’entorn familiar d’uns i altres. Ells són l’altre pal de paller. Segurament necessitaran orientacions i també hauran de modificar certs tipus de relació amb els seus fills implicats en el tema per ajudar-los a superar el tràngol i la mala percepció del que suposa ser fort.
En definitiva i tornant a centrar-nos en l’àmbit escolar, qui no recorda aquell professor/a de primària que ens va fer sentir feliços, que ens va ajudar a resoldre alguna dificultat, que ens va valorar i encoratjar, que ens va reconèixer com a nens de valor malgrat algunes deficiències?
Afortunats els nens que es troben amb aquests professors amb majúscula.
Jordi Balcells. Pedagog i psicòleg.