L’esforç bon aliat de la Intel·ligència

Deia Conrat Blanc l’escalador que va assolir el cim de l’Everest, repte difícil,  en l’expedició del 1982, que  tots tenim un CIM personal, però -afirmava-, pocs hi arriben perquè pocs  s’entrenen prou, pocs s’esforcen prou , pocs tenen aquesta   tenacitat  i autoexigència per esbrinar i escalar fins al seu CIM de capacitats i de rendiments possibles.

Voldria remarcar la importància de l’esforç i la tenacitat en mantenir-lo com  aliat de la intel·ligència: la provoca i la fa operativa,  activa l’atenció, la concentració, la curiositat i inclús l’experimentació buscant resoldre problemes o dificultats.

L’esforç busca com recompensa aconseguir allò que pretén. Quan és persistent, que és quan aconsegueix els resultats desitjats, pot crear les condicions que permeten optimitzar els diferents components de la intel·ligència. No sempre tenim tot el seu valor suficientment desenvolupat.

Sortosament  l’esforç  està a l’abast de tothom, no costa diners, ni va lligat a cap altra exigència que no sigui la  disciplina i la força de voluntat.  De vegades no es prou valorat com un dels millors propiciadors del rendiment en molts diversos camps.

L’èxit en la utilització d’aquests recursos no és fàcil, sovint manca motivació i consciència dels eu valor, entre d’altres coses perquè els resultats que es pretenen aconseguir, no són immediats, requereixen temps i persistència i això, quan no hi ha un bon sentit de responsabilitat i un grau important d’autoconfiança, costa de mantenir.

Potser, hauríem de pensar com estimular aquest gran recurs de l’esforç persistent.

Per aquest motiu, voldríem donar algunes indicacions per reforçar la pràctica d’aquest recurs.

Ens centrarem en els nens/es, perquè la seva evolució positiva va molt associada a la capacitat d’esforç sostingut.

D’entrada, hauríem de fer fora els seus principals enemics: la mandra, una baixa autoestima, feblesa emocional. En  aquest últim supòsit, quan es retarda l’assoliment de l’objectiu o quan malgrat tot, es produeix algun fracàs parcial o algun error, en comptes de persistir per superar precisament les conseqüències que això suposa, tiren la tovallola i abandonen la lluita.

Agafant com a grup de reflexió nens, aquests han de descobrir el valor de l’esforç intencionat.

Un altre aspecte que  no ajuda, és tirar mà del sermoneig negatiu: no t’esforces prou”, “ets un gandul”, “de seguida et rendeixes”” , “així fracassaràs”.

El que cal és un  enfocament positiu.

1r: Reforçar l’autoestima valorant la capacitat d’esforç en allò que el motiva. Per exemple, el joc. En aquest cas, s’esforça per guanyar i aquest desig fa què hi apliqui tota la seva capacitat de concentració i d’esforç fins a assolir el que pretén guanyar.

2n: Observar altres comportaments no lúdics en els que també li és fàcil esforçar-se, valorar-ho com un bon hàbit.

3r: Conscienciar-lo que els bons resultats en els seus  estudis, dependran en bona part en  l’esforç persistent que sigui capaç de mantenir associat a l’atenció a classe, prendre bé els apunts quan calgui i fer les pràctiques que cada assignatura o cada tema requereixi.

Els pares haurien de fer un seguiment d’aquesta actitud, anar-la reforçant amb freqüència, valorant la seva capacitat d’autoexigència i de responsabilitat.

En el cas que suspengui, mostrar comprensió si s’ha esforçat adequadament, i demostrar-li confiança en que se’n acabarà sortint perquè és capaç i intel·ligent. Ajudar-lo a analitzar les causes del fracàs i conjuntament fer un pla de superació. Si necessita ajuda puntual, proporcionar-li.

Poc a poc podran crear l’hàbit de l’esforç, com un comportament positiu rutinitzat, per tant incorporat a la manera d’actuar davant de les situacions i reptes que hagin d’afrontar. És una bona manera d’aconseguir més quantitat d’èxits.

Jordi Balcells, Director d’Aula Actual

Quin nou món estem impulsant?

Hi ha tres àmbits d’influència educativa  per a les generacions en etapa de formació. Ells són els que estan destinats a crear les bases del futur pròxim. Aquests tres pilars que encerclen  i condicionen les vides dels futurs gestors socials i que ara estan amb procés de formació i desenvolupament global, són: La família, l’escola i la societat civil en les seves diverses concrecions.

Avui ens centrarem  en el tercer àmbit, en els impactes que el context social  genera a nens i a pre adolescents,  espectadors  d’unes realitats socials  que els influeixen, moltes vegades, de manera inconscient i per tant sense  prou capacitat de jutjar-les i qüestionar-les.

Són col·lectius amb una capacitat de comprensió inacabada que, escolten i senten opinions dels pares i professors , també de  companys, capten imatges de  la TV , de gran impacte com, per exemple,  les de persones mortes sobre al terra de la Rambla el passat més d’agost. També  hauran vist  els cops de porra a gent gran, alguns sagnant per als impactes que reberen i que anaven associats a expressions d’agressivitat que es desprenien de la manera de pegar. Alhora veuen, grans moviments de masses que protesten. Hauran sentit, segur, que hi ha  gent a la presó  i que són considerats víctimes innocents per uns i delinqüents per altres. Potser nens que comparteixen classe i  barri, que creixen junts i que junts han de construir el futur, heretaran percepcions diferents de molts dels fets actuals. I és lògic que les emocions i els sentiments implicats en els fets, dificultin un bon enteniment i facin costoses les aliances per sumar i obrir horitzons nous.

Potser  ja és l’hora que la societat civil s’aixequi i controli els comportaments de polítics més centrats en defensar la seva quota de poder que crear oportunitats de

diàleg i de superació de confrontacions radicalitzades.

Siguem pedagogs en la projecció d’esperança en un món en el que la discrepància enriqueixi les opcions de desenvolupament en comptes de bloquejar-les.

Volem recuperar aquell document que va fer famós l’UNESCO, fa ja uns quants anys i que definint pautes per un model educatiu obert, parlava de la necessitat que  les ciutats i els grups de poder ens convertissin en actors generadors d’una capacitació més rica i plural, posant èmfasi en aprendre a ser i no solament en aprendre a saber.

A Catalunya  tenim persones amb prou potencial per crear valor i guanyar posicions en un futur molt dinàmic de transformació permanent si som capaços d’entrenar la tolerància i la comprensió social més enllà de posicionaments personals rígids o de blocs enfrontats i sense capacitat de diàleg.

Suggerim reflexionar sobre aquella afirmació que Barak Obama feia a una universitat dels EEUU : “ Allò de bo que tenim dins nostre, és més fort que el que tenim de dolent, el que ens uneix té més força que allò que ens separa”. I afegia: “mireu d’experimentar-ho en les vostres relacions”.

Si ens apartem d’aquests fets i situacions que empobreixen el relat de la societat en la que  participem, podríem aportar realitzacions i factors de valor que acrediten el potencial abans esmentat: recentment, Catalunya ha presentat vuit projectes de recerca en ciència que han estat avaluats entre els millors del  món.

S’ha incrementat en els darrers anys el nombre de persones que dediquen un temps al voluntariat en diferents àmbits de carències socials.

Concretant algunes realitzacions, hem d’esmentar l’aposta de la Fundació Agbar en fer possible que nois i noies amb rendiments intel·lectuals  molt alts en el batxillerat i amb importants carències econòmiques familiars, puguin cursar una carrera universitària.

Aula Actual, un programa d’informació i desenvolupament de la CONFAVC, està desenvolupant activitats amb joves, adults i grans, mitjançant tallers pràctics de desenvolupament de capacitats mentals, en el cas dels joves fent pràctiques de la capacitat emprenedora.

Barcelona ha creat un servei de suport a projectes de joves emprenedors mitjançant l’assessorament de professionals experts en aquest tema per avaluar la qualitat de les potencials inversions.

ESADE, acaba de crear el que anomena “La rambla de la innovació”, amb múltiples recursos tecnològics per emprendre i investigar a mode de laboratori de presa de decisions tecnològiques.

Tenim, per tan, motius per voler treballar en la superació d’aquells impediments i enfrontaments que fan difícil que moltes més iniciatives prosperin. No oblidem que  la població jove espera i es prepara per aprofitar la seva oportunitat.

Donem-los-hi unes bones plataformes de desenvolupament, eliminem barreres que els hi restaran capacitat competitiva, i els permetrà disminuir el gran percentatge d’atur, impulsem des de la societat civil que  les administracions inverteixin, més racionalment en allò que genera més benefici, pressionem perquè s’inverteixi més en I+D+I i estimulem l’esperit emprenedor i la capacitat d’autoaprenentatge per saber-se  adequar a la dinàmica de canvis que s’entreveu en els nous horitzons de futur.

Jordi Balcells, Director de l’Aula Actual.

Impactes de la incompetència educativa

Les vacances nadalenques, el reinici del curs escolar, són bons moments per a fer una mirada analítica sobre  els processos educatius que es viuen a l’escola.

Aquesta reflexió  voldria fer-la, essencialment, sobre  l’educació primària,  ja que, com diu el neuro-científic Joaquim Fusté, és en aquesta etapa quan es creen les estructures mentals bàsiques que orientaran el desenvolupament ple de la nostra capacitat de pensar i de decidir.

En aquest sentit esdevé  preocupant el que també constata la Dra. Anna Sans, neuròloga infantil, especialitzada en l’anàlisi de trastorns d’aprenentatge. Ella, esmenta que cada dia veu nens afectats per alguna dificultat d’aprenentatge que segons ella,  no s’estan atenent adequadament a l’escola. El 25 % d’alumnes afronten algun d’aquests  trastorns.

Això preocupa perquè aquests nens esdevindran un dia joves i adults, I com afrontaran el seu projecte de vida? Com encararan  els reptes d’una societat altament competitiva  si els acompanya  una inadaptació permanent que ningú els ha ajudat a superar o a compensar?. Cal l’escola inclusiva a Catalunya.

I hi ha un altre greu problema que s’incrementa en % cada any i que és crític per  construir una bona identitat personal i  un projecte de vida positiu,  i que,  en massa casos tampoc té  una bona gestió pedagògica. Em refereixo als problemes d’assetjament escolar, que ja es fa present en nens dels primers cursos de primària.

Aquest és un problema  que genera molta ansietat,  que sovint se somatitza, que els nens o nenes afectats el viuen impotents per a fer-hi front i  si ningú ho intenta resoldre, si ningú neutralitza els impactes que els afebleixen, si no hi ha un bon educador competent que obre un vincle  acollidor i càlid,  que sap crear situacions i experiències  que ajuden a emergir els punts de valor, ofegats per l’assetjament i  els fa públics amb decisió i mira de  reforçar-los amb la seva orientació i  encoratjament, si no es produeixen aquestes dinàmiques   educatives, els alumnes que en són víctimas queden col·lapsats i amb poca capacitat d’aprenentatge.

Cal tenir molt en compte en aquest procés d’encarament  del problema  la dimensió emocional que hi intervé.

Ens diu Enry Wallon, un estudiós francès de la intel·ligència humana, que la formació del pensament  (diguem-ne intel·ligència), exigeix  necessàriament la contribució de les emocions i aquestes es desenvolupen  mitjançant  la interacció amb els altres. Com pot doncs enfortir la salut emocional  i per tant la capacitat cognitiva un nen que està afectat per  una relació que el minimitza, que el desqualifica?. Aquí també es donen actuacions incompetents per part de determinats mestres. Segurament perquè no s’han capacitar per a gestionar aquest tipus de conflictes, no demanen consell a experts  i actuen subjectivament des de la ignorància tècnica i pedagògica. Són els peons rutinaris del sistema educatiu, antiquat que encara  tenim i mereixen targeta roja directa pel mal que fan amb les seves actuacions incompetents.

Buscant un enfocament saludable, no hem d’oblidar, com ja hem assenyalat, que en aquesta etapa bàsica, és important la connexió emocional que els mestres creen. Si l’alumne amb dificultats, capta que se sent ajudat pel seu professor o professora, la seva capacitat de resposta es multiplica, el seu potencial d’aprenentatge flueix  amb força, i molts fracassos que es produeixen per manca d’aquest context poden desaparèixer o perdre força.

Alguna experiència que ha donat certs bons resultats ha estat la creació de “nens tutors”. Són alumnes de 2/3 cursos superiors que fan un acompanyament de suport a alumnes de nivells inferiors. En el context que ens ocupa, es tracta de posar com a “tutor” del nen assetjat a un noi amb una  personalitat de cert lideratge, capaç de fer intervencions positives, degudament orientat, davant situacions-problemàtiques d’aquesta índole. Això fa que  la “víctima” dels menyspreus, se senti menys vulnerable davant de l’assetjador i es poden produir reaccions de desactivació dels comportaments d’assetjament.

Una altra pot ser convertir  els actes d’aquest tipus com matèria de debat a classe, analitzant els factors que  els activen i desqualificant  radicalment com una covardia encoberta d’un aparent poder, tota  iniciativa de fer mal a un company.

Valorar en canvi com un indicador de fortalesa mental, la bona camaraderia, i el bon clima global a classe.

També es podrien fer  una mena “d’olimpíades” de la relació constructiva valorant la companyonia, l’ajut i la cooperació, i penalitzant l’agressivitat contra un altre dins i fora de classe.

També l’assetjador necessita suport. És un noi amb problemes i amb un fals concepte del qual significa ser líder i valent. Aquest ha de prendre consciència de la feblesa inconscient que projecta amb la seva provocació agressiva. Algú l’ha de conscienciar que la seva acció el portarà a ser penalitzat, quan sigui més gran per la majoria d’altres persones que no voldran compartir amistat amb un noi agressiu que basa les seves qualitats a destruir a altres. Només el vindran els febles que se situaran sota d’ell, però en realitat estarà sol. En el món del treball acabarà sent, si no canvia, una persona amb dificultats de relació, i la relació en el món de l’empresa és vital.

En tot aquest escenari d’actuacions conflictives, no podem   oblidar el paper transcendental dels pares i de l’entorn familiar d’uns i altres. Ells són  l’altre pal de paller. Segurament necessitaran orientacions i també hauran de modificar certs tipus de relació amb els seus fills implicats en el tema per ajudar-los a superar el tràngol i la  mala percepció del que suposa ser fort.

En definitiva i tornant a centrar-nos en l’àmbit escolar, qui no recorda aquell professor/a de primària que ens va fer sentir feliços, que ens va ajudar a resoldre alguna dificultat, que ens va valorar i encoratjar, que ens va reconèixer com a nens de valor malgrat algunes deficiències?

Afortunats els nens que es troben amb aquests professors  amb majúscula.

Jordi Balcells. Pedagog i psicòleg.

Grans reptes, grans decisions

Vagi en primer lloc una felicitació cordial al ex batlle de Terrassa, Jordi Ballart per la seva mostra de coherència i valentia entre les paraules i els fets. Ha estat, al meu entendre, un  Batlle, que ha fet de la senzillesa i proximitat als ciutadans un dels  pilars de la seva gestió.  Segueix sent un capital polític. Jordi, implica’t allà a on sàpiguen  valorar les teves idees.

Dit això,  vull fer una reflexió sobre el que està passant a Catalunya actualment.

S’ha parlat sempre del problema català però,  crec que és Espanya la que té el problema més gran.  Tenim un deute exterior galopant, el 100 % del PIB.

Espanya,  ara mateix,  tindria moltes dificultats per fer front a aquest problema sense Catalunya. La situació esdevindria  dramàtica si el Banc Central Europeu canviés l’actual política de contenció d’interessos. Sense les nostres aportacions Espanya podria fer fallida amb conseqüències negatives greus en molts àmbits.

I això, ho sap el Govern Central i ho sap Europa que se sent presonera d’aquest risc.

D’aquí que la independència és una amenaça greu i cap país  s’apunta donar-hi suport.

Llàstima que,  els governs del PP. especialment, amb una visió centralista, i des d’una actitud prepotent, no han sabut  crear sinergies de cooperació positiva entre Catalunya i Espanya. Valgui dir,  que potser,  nosaltres tampoc.

Els fets evidencien, pel que fa a ells,  que  han mantingut una valoració molt poc intel·ligent dels actius  que aportem: lideratge de l’economia productiva, lideratge en desenvolupament global, en cultura, en recerca, fortalesa en  tecnologia i en innovació. També en mentalitat acollidora, en defensa dels drets amb actitud  pacífica. N’hem donat mostres enfront de l’agressivitat, venjativa,  de comportaments d’odi no dissimulat per part de certs grups,  de  transferència de problemes polítics a la justícia que activa l’empresonament de  líders i polítics defensors de l’independentisme.

Quin error de càlcul !!!.

Per cert, sorprèn tanta  pressa en empresonar persones pacífiques per raons polítiques, mentre corruptes com el cunyat del Rei, Bárcenas, la trama Gurtel i altres, segueixen tranquil·lament  al carrer en llarga espera de  condemna.

S’han proferit frases insultants vehiculades per l’odi,  en el fons,  per sentiments d’impotència. Les ha acompanyat  una determinada  premsa espanyola que omple pàgines alimentant  mentides, exageracions i sentiments contra Catalunya, donant una imatge falsa de la realitat de convivència que vivim , definint   una Catalunya irreal que no existeix tal com la pinten. Potser hi ha enveja de les nostres fortaleses.?, molesta que nosaltres en siguem importants  generadors? Una pena perquè la unió fa la força.

La Psicologia conductista ens diu que per reconduir una situació que no ens agrada hi ha el recurs del reforç anomenat  positiu: comprensió, negociació, creació de sinergies positives… Aquest reforç esdevé més efectiu i pot resoldre  el conflicte. Però quan s’aplica el negatiu, el que fa és tapar el problema sense eliminar-lo,  l’ajorna en el temps i pot rebrotar amb més força , perquè dels fracassos s’aprèn i en poden quedar ressentiments.

Feta aquesta reflexió, no podem oblidar els erros dels nostres governants a Catalunya. Com han dit ja altres, han exhibit candidesa, manca de visió, manca de realisme, nascut segurament  d’un idealisme carregat de pressa i d’emoció. Calcular bé els “tempus” és important. Els objectius perquè tinguin èxit requereixen temps propicis. La paciència n’és una bona aliada.

Alhora, l’emoció genera energia reactiva sense  control  racional. Diuen experts com Daniel  Kahneman o  John Davinson, entre d’altres,  que la majoria de decisions les prenem des del nostre cervell emocional, però com que les emocions  no són objectives, hi hem de posar la contenció analítica, per evitar  desbordaments que després dificulten la reconducció de comportaments, especialment  quan es traslladen a multituds heterogènies.

Recordo a una gran experta en estratègies empresarials, que serien aplicables a estratègies polítiques. Em refereixo a Mirta Casanovas, cubana, Professora de l’Euncet en la meva època, després d’una llarga estada seva a EE.UU. Era Presidenta Mundial de Dones Empresàries. Ella deia que quan es defineix una estratègia complexa,  cal també dibuixar possibles escenaris  que condicionaran el seu desenvolupament. És precís, comentava, buscar  la manera d’afrontar aquests escenaris i només quan el pitjor de tots té una resposta, es pot implementar l’estratègia. Sembla que aquí no ho hem fet.

Com ja he dit, dels erros s’aprèn.  Ens esperen grans reptes. Mirem de prendre decisions amb intel·ligència. Un escenari immediatament futur, podria ser explorar més   allò que ens uneix que el que ens separa., recuperar la confiança dels actors econòmics, crear ponts, no barreres, obrir les portes de les presons  i iniciar un diàleg negociador  que  ens tracti amb més justícia.

 Jordi Balcells, Psicòleg i pedagog.