Reflexions sobre l’enveja en l’àmbit social

Centrar al contingut d’un article d’opinió en l’anàlisi de sentiments , no és massa freqüent, però si els situem dins de la complexitat del comportament de les persones i aquestes són el punt referencial de qualsevol anàlisi, els sentiments formen part de la seva estructura bàsica i també de la seva felicitat o desgracia. Mereixen, per tant, atenció.

Vist d’aquesta manera, m’ha semblat oportú fer unes consideracions sobre l’enveja en les relacions humanes i la interacció social perquè l’he vist aparèixer sovint en diferents situacions, tant en l’àmbit econòmic, com en l’entorn social en què em centraré.imagen-envidia

També perquè he conegut en diversos moments a algunes persones molt valuoses que han estat víctimes d’actuacions alimentades per l’enveja. Està en l’origen de molts assetjaments.

La forta competitivitat a la qual ens aboca la societat actual i l’individualisme que la domina li donen especial entrada, i inclou tots els camps. És la lluita de qui no aguanta que el superin altres que intenten operar en el seu camp d’acció. Com més potent és la intromissió ,més forta és l’enveja. Hi ha persones que inclús emmalalteixen a causa d’aquesta dinàmica.

L’enveja no és innocent, és maniobrera, sovint actua per darrere, en el silenci, mentre s’articula l’estratègia. Però quan ataca és contundent, és agressiva i amoral. I perillosa, i quan té força actua amb contundència i sense miraments.

Tot i així, aquest sentiment acaba sent el vestit dels perdedors malgrat la capacitat de fer mal que pot tenir. És un sentiment que les persones de bé, que són majoria el rebutgen i rebutgen qui l’utilitza.

Té un altre problema, els envejosos estan tan enverinats que no saben trobar la fórmula honesta per aprendre dels que en saben més o valen més, perquè aquesta manera de procedir pretén desqualificar i destruir l’altre, i per tant , en aquesta posició, un no pot crear el context adequat perquè l’aprenentatge flueixi.

Aquesta incapacitat és una de les principals febleses. Una altra és també, l’ estat emocional desestabilitzant que comporta i que pertorba la seva capacitat de prendre decisions adequades que podrien fer evolucionar la confrontació cap a sinergies cooperatives d’enriquiment mutu .

Només pot guanyar la partida , en aquest context, si està associada al poder i mentre el poder l’empari. Quan el perd, que l’acaba perdent, es queda amb tota la brutícia que ha llençat.

A més, quan se sedimenta dins la ment d’una persona, la incapacita, mata la creativitat i limita la capacitat competitiva sana, necessària per afrontar reptes i noves fites personals de més dimensió.

Intentar neutralitzar l’enveja hauria de ser un objectiu alliberador si algú n’és presoner. La pregunta és: un se’n pot sortir? Dissortadament és molt difícil per la pròpia construcció d’aquest sentiment, ja que com hem dit, el seu focus destructiu és obsessiu compulsiu.

Però mai es pot dir un no rotund. Un possible treball de limitació dels seus efectes, podria basar-se en desenvolupar 5 factors:

  1. Assumir l’enveja i l’estat mental que comporta com una realitat constatada en les pròpies actuacions, buscar les causes i veure com es manifesta a la pràctica. A continuació, posar-se a fer un pla per a des-contaminar els comportaments que tenen a veure amb els envejats.

  2. Carregar-se d’humiltat vista no com una pèrdua de valor sinó com una actitud valenta de reconeixement, que sempre hi haurà algú millor i amb més qualitats. I el més difícil: posar-li noms concrets.

  3. A partir d’aquesta posició, identificar i fer créixer els propis punts forts qualitatius amb una actitud constructiva, mirant de reduir distàncies respecte a qui envegem des d’una posició de valorització, no d’enfrontament.

  4. Resiliència emocional, és a dir, buidar-se de ràbia, pensar que un pot millorar resultats si els treballa, assumir el sostre personal com un valor, no com una limitació.

  5. Finalment, no voler caminar sol, vivim en un moment de ràpida evolució social i tecnològica que exigeix readaptacions constants i molta iniciativa, és l’època dels equips, de les aliances i la cooperació en la creació de projectes, complementant-se i enfortint-se junts. És així com avui, es pot fabricar el 10 de l’èxit possible. No es tracta de competir en qui aporta més sinó des de la responsabilitat d’aportar tot el que un pot.

Aquest darrer factor té més viabilitat si les dues parts distanciades poden parlar de la situació que viuen, si tots en són conscients. No importa qui inicia el procés, l’èxit dels uns i dels altres ve de la mà de construir ponts a on hi havia barreres, de reconèixer allò que tenen de bo en comú i explotar-ho. És una manera de jugar a “guanyar-guanyat”. Ningú es beneficia d’una rivalitat tòxica, la competitivitat si és procedent, hi ha de ser, però basada en l’ honestedat d’acció.

Finalment seria saludable que uns i altres fessin seva aquella dita:

no tinc temps per odiar perquè el necessito per estimar als que m’estimen”

Jordi Balcells Gené, pedagog i psicòleg, director de l’Aula Actual.

Educació i salut mental

En els darrers mesos, notícies tenyides de sang sacsegen la vida social dels ciutadans europeus: París, Brussel·les, Niça, Alemanya, quatre atacs en menys d’una setmana… es visqueren escenes de terror.

Darrere, ments pertorbades, persones extremistes, alguns en etapa adolescent, o joves a mig fer i sense projecte de vida. Aquest tipus de personalitats fràgils emocionalment i amb sentiment de rebuig i de fracàs, són bons candidats a ser captats per la propaganda jihadista, i afronten el fet de caure abatuts en l’acte de matar, consolant-se amb el sentiment maníac de ser valorats com herois, i acaronats per la glòria de ser màrtirs d’Ala, un Ala fals fabricat per l’ells.

Aquest fets són l’exemplificació més perversa de mal, la que socialment crida l’atenció ja que és la que impacta més.

Potser al costat d’això, hem de reflexionar sobre quin model social estem construint, un model que crea guetos, que margina als més dèbils i dóna espai a la corrupció, que inverteix poc en el cultiu de valors socials, que estimula poc la solidaritat, que empara l’èxit en el domini de qui més té i qui és més fort. Continuar llegint

L’educació i el futur del treball

El treball, l’activitat professional és un factor facilitador d’altres objectius personals com el sosteniment de l’economia familiar, de vegades fins i tot pot ser-ne el desencadenant o l’inhibidor.

El món educatiu ha de posar en un dels seus centres estratègics la facilitació d’un nivell de capacitació professional, de valors en el comportament i de capacitat per auto aprendre que permeti als alumnes enfrontar-se a un itinerari vital que vindrà marcat social i econòmicament per escenaris dinàmics i inestables i de vegades turbulents, amb parèntesi de crisi i de pèrdua d’opcions laborals que hauran d’afrontar. Com més i millor els dotem, més capacitat tindran per gestionar tota aquesta complexitat.

En la meva experiència com a docent, he constatat el poc marge de maniobra que tenen els professors per gestionar uns sistemes educatius encapsulats, saturats de continguts prescrits, que dificulten la incorporació d’ informació extraescolar provinents de diversitat d’experts del món econòmic, social i tècnic, que en molts casos podrien tenir aprovisionament en pares d’alumnes, a cost cero, i que introduirien aire fresc a estructures massa acadèmiques i teòriques. Manquen al meu entendre, experiències pragmàtiques associades als coneixements. Continuar llegint