Quin nou món estem impulsant?

Hi ha tres àmbits d’influència educativa  per a les generacions en etapa de formació. Ells són els que estan destinats a crear les bases del futur pròxim. Aquests tres pilars que encerclen  i condicionen les vides dels futurs gestors socials i que ara estan amb procés de formació i desenvolupament global, són: La família, l’escola i la societat civil en les seves diverses concrecions.

Avui ens centrarem  en el tercer àmbit, en els impactes que el context social  genera a nens i a pre adolescents,  espectadors  d’unes realitats socials  que els influeixen, moltes vegades, de manera inconscient i per tant sense  prou capacitat de jutjar-les i qüestionar-les.

Són col·lectius amb una capacitat de comprensió inacabada que, escolten i senten opinions dels pares i professors , també de  companys, capten imatges de  la TV , de gran impacte com, per exemple,  les de persones mortes sobre al terra de la Rambla el passat més d’agost. També  hauran vist  els cops de porra a gent gran, alguns sagnant per als impactes que reberen i que anaven associats a expressions d’agressivitat que es desprenien de la manera de pegar. Alhora veuen, grans moviments de masses que protesten. Hauran sentit, segur, que hi ha  gent a la presó  i que són considerats víctimes innocents per uns i delinqüents per altres. Potser nens que comparteixen classe i  barri, que creixen junts i que junts han de construir el futur, heretaran percepcions diferents de molts dels fets actuals. I és lògic que les emocions i els sentiments implicats en els fets, dificultin un bon enteniment i facin costoses les aliances per sumar i obrir horitzons nous.

Potser  ja és l’hora que la societat civil s’aixequi i controli els comportaments de polítics més centrats en defensar la seva quota de poder que crear oportunitats de

diàleg i de superació de confrontacions radicalitzades.

Siguem pedagogs en la projecció d’esperança en un món en el que la discrepància enriqueixi les opcions de desenvolupament en comptes de bloquejar-les.

Volem recuperar aquell document que va fer famós l’UNESCO, fa ja uns quants anys i que definint pautes per un model educatiu obert, parlava de la necessitat que  les ciutats i els grups de poder ens convertissin en actors generadors d’una capacitació més rica i plural, posant èmfasi en aprendre a ser i no solament en aprendre a saber.

A Catalunya  tenim persones amb prou potencial per crear valor i guanyar posicions en un futur molt dinàmic de transformació permanent si som capaços d’entrenar la tolerància i la comprensió social més enllà de posicionaments personals rígids o de blocs enfrontats i sense capacitat de diàleg.

Suggerim reflexionar sobre aquella afirmació que Barak Obama feia a una universitat dels EEUU : “ Allò de bo que tenim dins nostre, és més fort que el que tenim de dolent, el que ens uneix té més força que allò que ens separa”. I afegia: “mireu d’experimentar-ho en les vostres relacions”.

Si ens apartem d’aquests fets i situacions que empobreixen el relat de la societat en la que  participem, podríem aportar realitzacions i factors de valor que acrediten el potencial abans esmentat: recentment, Catalunya ha presentat vuit projectes de recerca en ciència que han estat avaluats entre els millors del  món.

S’ha incrementat en els darrers anys el nombre de persones que dediquen un temps al voluntariat en diferents àmbits de carències socials.

Concretant algunes realitzacions, hem d’esmentar l’aposta de la Fundació Agbar en fer possible que nois i noies amb rendiments intel·lectuals  molt alts en el batxillerat i amb importants carències econòmiques familiars, puguin cursar una carrera universitària.

Aula Actual, un programa d’informació i desenvolupament de la CONFAVC, està desenvolupant activitats amb joves, adults i grans, mitjançant tallers pràctics de desenvolupament de capacitats mentals, en el cas dels joves fent pràctiques de la capacitat emprenedora.

Barcelona ha creat un servei de suport a projectes de joves emprenedors mitjançant l’assessorament de professionals experts en aquest tema per avaluar la qualitat de les potencials inversions.

ESADE, acaba de crear el que anomena “La rambla de la innovació”, amb múltiples recursos tecnològics per emprendre i investigar a mode de laboratori de presa de decisions tecnològiques.

Tenim, per tan, motius per voler treballar en la superació d’aquells impediments i enfrontaments que fan difícil que moltes més iniciatives prosperin. No oblidem que  la població jove espera i es prepara per aprofitar la seva oportunitat.

Donem-los-hi unes bones plataformes de desenvolupament, eliminem barreres que els hi restaran capacitat competitiva, i els permetrà disminuir el gran percentatge d’atur, impulsem des de la societat civil que  les administracions inverteixin, més racionalment en allò que genera més benefici, pressionem perquè s’inverteixi més en I+D+I i estimulem l’esperit emprenedor i la capacitat d’autoaprenentatge per saber-se  adequar a la dinàmica de canvis que s’entreveu en els nous horitzons de futur.

Jordi Balcells, Director de l’Aula Actual.

Impactes de la incompetència educativa

Les vacances nadalenques, el reinici del curs escolar, són bons moments per a fer una mirada analítica sobre  els processos educatius que es viuen a l’escola.

Aquesta reflexió  voldria fer-la, essencialment, sobre  l’educació primària,  ja que, com diu el neuro-científic Joaquim Fusté, és en aquesta etapa quan es creen les estructures mentals bàsiques que orientaran el desenvolupament ple de la nostra capacitat de pensar i de decidir.

En aquest sentit esdevé  preocupant el que també constata la Dra. Anna Sans, neuròloga infantil, especialitzada en l’anàlisi de trastorns d’aprenentatge. Ella, esmenta que cada dia veu nens afectats per alguna dificultat d’aprenentatge que segons ella,  no s’estan atenent adequadament a l’escola. El 25 % d’alumnes afronten algun d’aquests  trastorns.

Això preocupa perquè aquests nens esdevindran un dia joves i adults, I com afrontaran el seu projecte de vida? Com encararan  els reptes d’una societat altament competitiva  si els acompanya  una inadaptació permanent que ningú els ha ajudat a superar o a compensar?. Cal l’escola inclusiva a Catalunya.

I hi ha un altre greu problema que s’incrementa en % cada any i que és crític per  construir una bona identitat personal i  un projecte de vida positiu,  i que,  en massa casos tampoc té  una bona gestió pedagògica. Em refereixo als problemes d’assetjament escolar, que ja es fa present en nens dels primers cursos de primària.

Aquest és un problema  que genera molta ansietat,  que sovint se somatitza, que els nens o nenes afectats el viuen impotents per a fer-hi front i  si ningú ho intenta resoldre, si ningú neutralitza els impactes que els afebleixen, si no hi ha un bon educador competent que obre un vincle  acollidor i càlid,  que sap crear situacions i experiències  que ajuden a emergir els punts de valor, ofegats per l’assetjament i  els fa públics amb decisió i mira de  reforçar-los amb la seva orientació i  encoratjament, si no es produeixen aquestes dinàmiques   educatives, els alumnes que en són víctimas queden col·lapsats i amb poca capacitat d’aprenentatge.

Cal tenir molt en compte en aquest procés d’encarament  del problema  la dimensió emocional que hi intervé.

Ens diu Enry Wallon, un estudiós francès de la intel·ligència humana, que la formació del pensament  (diguem-ne intel·ligència), exigeix  necessàriament la contribució de les emocions i aquestes es desenvolupen  mitjançant  la interacció amb els altres. Com pot doncs enfortir la salut emocional  i per tant la capacitat cognitiva un nen que està afectat per  una relació que el minimitza, que el desqualifica?. Aquí també es donen actuacions incompetents per part de determinats mestres. Segurament perquè no s’han capacitar per a gestionar aquest tipus de conflictes, no demanen consell a experts  i actuen subjectivament des de la ignorància tècnica i pedagògica. Són els peons rutinaris del sistema educatiu, antiquat que encara  tenim i mereixen targeta roja directa pel mal que fan amb les seves actuacions incompetents.

Buscant un enfocament saludable, no hem d’oblidar, com ja hem assenyalat, que en aquesta etapa bàsica, és important la connexió emocional que els mestres creen. Si l’alumne amb dificultats, capta que se sent ajudat pel seu professor o professora, la seva capacitat de resposta es multiplica, el seu potencial d’aprenentatge flueix  amb força, i molts fracassos que es produeixen per manca d’aquest context poden desaparèixer o perdre força.

Alguna experiència que ha donat certs bons resultats ha estat la creació de “nens tutors”. Són alumnes de 2/3 cursos superiors que fan un acompanyament de suport a alumnes de nivells inferiors. En el context que ens ocupa, es tracta de posar com a “tutor” del nen assetjat a un noi amb una  personalitat de cert lideratge, capaç de fer intervencions positives, degudament orientat, davant situacions-problemàtiques d’aquesta índole. Això fa que  la “víctima” dels menyspreus, se senti menys vulnerable davant de l’assetjador i es poden produir reaccions de desactivació dels comportaments d’assetjament.

Una altra pot ser convertir  els actes d’aquest tipus com matèria de debat a classe, analitzant els factors que  els activen i desqualificant  radicalment com una covardia encoberta d’un aparent poder, tota  iniciativa de fer mal a un company.

Valorar en canvi com un indicador de fortalesa mental, la bona camaraderia, i el bon clima global a classe.

També es podrien fer  una mena “d’olimpíades” de la relació constructiva valorant la companyonia, l’ajut i la cooperació, i penalitzant l’agressivitat contra un altre dins i fora de classe.

També l’assetjador necessita suport. És un noi amb problemes i amb un fals concepte del qual significa ser líder i valent. Aquest ha de prendre consciència de la feblesa inconscient que projecta amb la seva provocació agressiva. Algú l’ha de conscienciar que la seva acció el portarà a ser penalitzat, quan sigui més gran per la majoria d’altres persones que no voldran compartir amistat amb un noi agressiu que basa les seves qualitats a destruir a altres. Només el vindran els febles que se situaran sota d’ell, però en realitat estarà sol. En el món del treball acabarà sent, si no canvia, una persona amb dificultats de relació, i la relació en el món de l’empresa és vital.

En tot aquest escenari d’actuacions conflictives, no podem   oblidar el paper transcendental dels pares i de l’entorn familiar d’uns i altres. Ells són  l’altre pal de paller. Segurament necessitaran orientacions i també hauran de modificar certs tipus de relació amb els seus fills implicats en el tema per ajudar-los a superar el tràngol i la  mala percepció del que suposa ser fort.

En definitiva i tornant a centrar-nos en l’àmbit escolar, qui no recorda aquell professor/a de primària que ens va fer sentir feliços, que ens va ajudar a resoldre alguna dificultat, que ens va valorar i encoratjar, que ens va reconèixer com a nens de valor malgrat algunes deficiències?

Afortunats els nens que es troben amb aquests professors  amb majúscula.

Jordi Balcells. Pedagog i psicòleg.

Grans reptes, grans decisions

Vagi en primer lloc una felicitació cordial al ex batlle de Terrassa, Jordi Ballart per la seva mostra de coherència i valentia entre les paraules i els fets. Ha estat, al meu entendre, un  Batlle, que ha fet de la senzillesa i proximitat als ciutadans un dels  pilars de la seva gestió.  Segueix sent un capital polític. Jordi, implica’t allà a on sàpiguen  valorar les teves idees.

Dit això,  vull fer una reflexió sobre el que està passant a Catalunya actualment.

S’ha parlat sempre del problema català però,  crec que és Espanya la que té el problema més gran.  Tenim un deute exterior galopant, el 100 % del PIB.

Espanya,  ara mateix,  tindria moltes dificultats per fer front a aquest problema sense Catalunya. La situació esdevindria  dramàtica si el Banc Central Europeu canviés l’actual política de contenció d’interessos. Sense les nostres aportacions Espanya podria fer fallida amb conseqüències negatives greus en molts àmbits.

I això, ho sap el Govern Central i ho sap Europa que se sent presonera d’aquest risc.

D’aquí que la independència és una amenaça greu i cap país  s’apunta donar-hi suport.

Llàstima que,  els governs del PP. especialment, amb una visió centralista, i des d’una actitud prepotent, no han sabut  crear sinergies de cooperació positiva entre Catalunya i Espanya. Valgui dir,  que potser,  nosaltres tampoc.

Els fets evidencien, pel que fa a ells,  que  han mantingut una valoració molt poc intel·ligent dels actius  que aportem: lideratge de l’economia productiva, lideratge en desenvolupament global, en cultura, en recerca, fortalesa en  tecnologia i en innovació. També en mentalitat acollidora, en defensa dels drets amb actitud  pacífica. N’hem donat mostres enfront de l’agressivitat, venjativa,  de comportaments d’odi no dissimulat per part de certs grups,  de  transferència de problemes polítics a la justícia que activa l’empresonament de  líders i polítics defensors de l’independentisme.

Quin error de càlcul !!!.

Per cert, sorprèn tanta  pressa en empresonar persones pacífiques per raons polítiques, mentre corruptes com el cunyat del Rei, Bárcenas, la trama Gurtel i altres, segueixen tranquil·lament  al carrer en llarga espera de  condemna.

S’han proferit frases insultants vehiculades per l’odi,  en el fons,  per sentiments d’impotència. Les ha acompanyat  una determinada  premsa espanyola que omple pàgines alimentant  mentides, exageracions i sentiments contra Catalunya, donant una imatge falsa de la realitat de convivència que vivim , definint   una Catalunya irreal que no existeix tal com la pinten. Potser hi ha enveja de les nostres fortaleses.?, molesta que nosaltres en siguem importants  generadors? Una pena perquè la unió fa la força.

La Psicologia conductista ens diu que per reconduir una situació que no ens agrada hi ha el recurs del reforç anomenat  positiu: comprensió, negociació, creació de sinergies positives… Aquest reforç esdevé més efectiu i pot resoldre  el conflicte. Però quan s’aplica el negatiu, el que fa és tapar el problema sense eliminar-lo,  l’ajorna en el temps i pot rebrotar amb més força , perquè dels fracassos s’aprèn i en poden quedar ressentiments.

Feta aquesta reflexió, no podem oblidar els erros dels nostres governants a Catalunya. Com han dit ja altres, han exhibit candidesa, manca de visió, manca de realisme, nascut segurament  d’un idealisme carregat de pressa i d’emoció. Calcular bé els “tempus” és important. Els objectius perquè tinguin èxit requereixen temps propicis. La paciència n’és una bona aliada.

Alhora, l’emoció genera energia reactiva sense  control  racional. Diuen experts com Daniel  Kahneman o  John Davinson, entre d’altres,  que la majoria de decisions les prenem des del nostre cervell emocional, però com que les emocions  no són objectives, hi hem de posar la contenció analítica, per evitar  desbordaments que després dificulten la reconducció de comportaments, especialment  quan es traslladen a multituds heterogènies.

Recordo a una gran experta en estratègies empresarials, que serien aplicables a estratègies polítiques. Em refereixo a Mirta Casanovas, cubana, Professora de l’Euncet en la meva època, després d’una llarga estada seva a EE.UU. Era Presidenta Mundial de Dones Empresàries. Ella deia que quan es defineix una estratègia complexa,  cal també dibuixar possibles escenaris  que condicionaran el seu desenvolupament. És precís, comentava, buscar  la manera d’afrontar aquests escenaris i només quan el pitjor de tots té una resposta, es pot implementar l’estratègia. Sembla que aquí no ho hem fet.

Com ja he dit, dels erros s’aprèn.  Ens esperen grans reptes. Mirem de prendre decisions amb intel·ligència. Un escenari immediatament futur, podria ser explorar més   allò que ens uneix que el que ens separa., recuperar la confiança dels actors econòmics, crear ponts, no barreres, obrir les portes de les presons  i iniciar un diàleg negociador  que  ens tracti amb més justícia.

 Jordi Balcells, Psicòleg i pedagog.

No tenim por¡

Una reflexió sobre els atacs terroristes de Barcelona i Cambrils

Els terribles fets terroristes, que tenyiren de sang de persones innocents les Rambles de Barcelona i el mateix dia el passeig marítim de Cambrils,  han immortalitzat tristament i dramàticament la tarda del dia 17 d’agost.

Caldria afegir-hi l’assassinat d’un jove de Vilafranca del Penedès a la Diagonal a mans d’un dels terroristes que va utilitzar el seu vehicle per intentar escapar.

L’Equip de l’Aula Actual volem expressar el nostre sentiment de solidaritat i reconeixement de valor, a tots aquells que aquest dia s’entregaren amb valentia i coratge a ajudar als ferits, a dignificar l’estat físic de les víctimes mortals, a  acollir als vianants que en situació de xoc, buscaven refugi en els  comerços de la zona fugint de  l’escenari de l’atropellament mortal perpetrat per la furgoneta blanca.

Volem tenir un especial reconeixement als  serveis  policials i d’emergències per l’assistència, la valentia i la intel·ligència en gestionar aquesta barbàrie més enllà de l’acte de servei.

Realment no hi ha res més vil, inhumà i indignant que matar a persones innocents considera-t’ho un  acte de valentia i d’heroïcitat.

Però aquesta vegada dissortadament ningú va poder evitar-ho.

Lamentablement i  sense oblidar les causes que alimenten el terrorisme,  aquests individus fanàtics han aconseguit estendre un dolor irreparable en molts casos. Abans altres ho feren a París, a Niça, Berlín, Londres, Brussel·les i altres països.

Però aquests fets, encara que sigui molt trist, també fan emergir un altre tipus de persones connectades amb la vida, riques en generositat, en capacitat de crear entorns de pau, persones com les que sortiren al carrer el mateix dia,  dient “NO TINC POR” que vol dir no deixarem que la por ens atordeixi i ens trenqui els nostres hàbits i projectes, hem decidit tirar endavant i desafiar  el risc,  agafats a la força de voler seguir vivint en pau, malgrat els desafiaments.

Magnífica i plena de tendresa i amor,  va ser la reacció del pare del nen de Rubí, la petita víctima  de l’atemptat, que va voler transformar el dolor i la desesperació per la tragèdia de la terrible pèrdua, en un dol positiu, donant a la mort  del seu fill la simbologia d’un raig de llum i d’amor, de vetllar i protegir, des del  cel  dels innocents, als que treballaven per  apaivagar el malson que Barcelona i Cambrils havien patit.

Colpidora  també va ser   la veu emocionada i trencada de la germana d’un dels terroristes abatuts, condemnant amb plors i abatiment (havia de ser dur per ella donada la proximitat afectiva d’un dels culpables, morts per la policia) els fets injustificables  de Barcelona i Cambrils, desmarcant-ne  la ideologia de l’islam que ella defensava com ideologia de pau.

Una imatge de rebuig i de testimoniatge d’una Barcelona pacífica, lluitadora, cosmopolita i, com deia l’Alcaldessa, oberta al món, va ser la manifestació del dissabte amb la presència de 500.000 persones tot i ser època de vacances, fent homenatge als herois de la tragèdia: cossos policials, sanitaris i professionals diversos  que exemplificaren la seva professió amb una gran dignitat i competència.

En aquesta manifestació hi sobraren al meu entendre, pancartes, banderes espanyoles i estelades  volen capitalitzar políticament l’acte. No era el moment, ni la circumstància.

Si en canvi considerem  reivindicable la petició que  els mossos d’esquadra tinguin accés a la informació internacional que facilita la Interpol. I més sabent que Barcelona és una de les ciutats  de l’estat espanyol que més jihadistes  intenten fer-hi estada. El que representa  un risc greu i ja ho hem constatat.

Per altra banda, la policia catalana ha demostrat una alta capacitat operativa, molt ben reconeguda per la ciutadania a

mb els constants aplaudiments i amb els seus  vehicles plens de flors el dia de la manifestació.

Ara, però, superant el dramatisme viscut,  pensem que l’accent cal posar-lo en la prevenció i aquí  el món educatiu, especialment des de l’inici de l’ ESO i també en nivells superiors, hi tenen  un paper molt important.

Vivim en un món  de grans riscos on,  malgrat  els mecanismes de control,  la capacitat devastadora  del terrorisme no té  límits. La CIA ja ha advertit que el terrorisme té múltiples recursos per atemptar i que en els pròxims anys s’incrementaran els atacs terroristes. Adverteix  també que Barcelona  i altres ciutats europees seguiran sent  objectius.

Això no pot ser només un advertiment pels cossos policials, hem de contemplar escenaris més amplis, constatem que està en construcció un futur imprevisible amb influències que ara no podem imaginar, vivim  una dinàmica social cada vegada més  heterogènia,  teixida amb persones d’ideologies molt diverses, algunes clarament creades per la confrontació  i la desestabilització, nuclis  d’influència amb interessos contraposats i de vegades hostil.

Abunden també cada vegada més, conseqüència de la crisi i altres causes,  ciutadans amb necessitats bàsiques no resoltes,  insatisfets i  decebuts de la resposta passiva del seu entorn. Persones, totes elles, en situació de vulnerabilitat conductual.

Enfront de tot això es mouen a l’ombra grups fanàtics  amb objectius destructius i amb capacitat de manipulació mental. Saben com seduir, quins missatges poden utilitzar per captar addictes i fer-los aptes per matar.

I si ho volem veure amb més amplitud ,  a més d’aquests riscos, certament preocupants, evolucionem cap a una estructura  social inestable, molt competitiva, amb un horitzó  imprevisible  que fa difícil crear sistemes de protecció i d’auto  protecció. Cap entorn té plenes garanties de seguretat

Per disminuir  riscos, per aprofitar les òbvies oportunitats que també contempla el sistema social  i crear uns àmbits de convivència en pau i amb objectius de prosperitat i felicitat, l’eina més potent,  com ja  hem esmentat, és l’educació.

I sense obviar  l’acció familiar d’enfortiment emocional, amb tot el contingut afectiu, inculcació de valors i reforç de l’autoestima.

Necessitem uns continguts educatius que compaginin, ho hem dit altres vegades, el saber,  creant  situacions d’aprovisionament de coneixements amb  saber ser, obrint portes a la qualitat humana i al compromís social. Crec que hem d’estar orgullosos  del que  es fa en aquest àmbit, amb l’evidència de comportaments de suport, de solidaritat, d’ajut  desinteressat que la ciutadania ha demostrat. Això són valors ben apresos. I respon a una bona feina educativa i també dins de l’àmbit familiar.

Però l’educació ha de ser  creativa en positiu,  i davant de certes circumstàncies i fets, hem de ser humils i  ens hem  de qüestionar si el que fem és suficient.

Per exemple, en  el context educatiu,  ajudaria al pensament positiu propiciar  debats sobre  problemàtiques que han  d’afrontar els alumnes, simulació de situacions que permetin avaluar les diverses maneres  d’afrontar-les  i analitzar-ho conjuntament, descobrir  la intencionalitat amagada i manipuladora de certs missatges que circulen per internet i que esdevenen una amenaça, veure com els impacte, com hi reaccionen.   Utilitzar  jocs simbòlics,  que des legitimin l’agressivitat negativa, l’assetjament, i altres que valorin posicions  positives.

Creiem que és importantíssim  fer un treball de des condicionament mental d’emocions negatives,  reforçar actituds socials obertes i solidàries, observar  i treballar  comportaments obsessius, l’agressivitat en les relacions amb altres, atenció a desmantellar conductes d’assetjament, maneres d’opinar  que trasllueixen un fons ideològic preocupant, etc.

El  nostre professorat,  té a l’abast de la seva capacitat  pedagògica, informació i recursos per a  generar dinàmiques que enforteixin els processos de creixement personal, no només professional.

Volem dir que en general pensem que fan una bona feina dins dels mitjans que tenen,   ho constatem en els instituts amb els quals col·laborem,  recentment hi ha magnífiques experiències innovadores. Només que no podem  quedar-nos aquí, hem de fer constantment camí cap endavant al pas dels nous temps.

Val a dir també que,  com societat civil compromesa amb els mateixos objectius no  hem de deixar sols als experts, hi ha molt camí per recorrer. Ho hem constatat. Hi ha potencial  humà i seria interessant que creixessin iniciatives de suport a grups en precarietat,   hem de propiciar activitats formatives, també  debat sobre la problemàtica que vivim i les seves causes.  Crear xarxes de suport mutu  complementant-les  amb projectes socials,  cooperatius, que  serveixin per activar-nos i fer-nos  sentir que ningú podrà vèncer el nostre propòsit de crear valor i vida.

Nosaltres, des de l’Aula Actual  de la CONFAVC, mirem de col·laborar en àmbits diversos seguint aquests criteris.

Jordi Balcells Gene, Director de l’Aula Actual